Diari d'un gos

Una setmana: Avui fa una setmana que he nascut. Quina alegria haver arribat a aquest món.

Un mes: La meva mamà em cuida molt bé. És una mamà exemplar.

Dos mesos: Avui em van separar de la meva mamà. Ella estava molt inquieta i amb els seus ulls em va dir adéu. Espero que la meva nova família humana em cuidi tan bé com ella m'ha dit que faran.

Quatre mesos: He crescut ràpid, i tot em crida l'atenció. Hi ha diversos nens en la casa que per a mi són com germans. Som tots molt inquiets, ells em llencen del rabito i jo els rosego jugant. Ens divertim molt.

Cinc mesos: Avui em van renyar. La meva ama es va molestar perquè em vaig fer pipí dintre de casa, però mai m'havien dit on fer-lo. A més dormo en un cuartito...i ja no aguantava més!

Vuit mesos: Sóc un gos feliç. Tinc la calor d'una llar, i m'assec tan segur, tan protegit...La meva família humana em vol i em deixa fer moltes coses. Quan estan menjant jo els demano alguna cosa i sempre m'ho donen. I el jardí de casa és estupend, i puc furgar com els meus avantpassats els llops, amagant el menjar. Creo que mai faig gens malament perquè mai em diuen gens.

Dotze mesos: Avui vaig complir un any. Sóc un gos adult! Els meus amos diuen que vaig créixer més del que ells pensaven. Segur que se senten orgullosos de mi.

Tretze mesos: Que malament em vaig sentir avui. El meu germà, un dels nens, em va llevar la pelotita. Jo mai li llevo les seves joguines! Així que la hi vaig llevar, però les meves mandíbules s'han fet fortes i li vaig fer mal sense voler. El va cridar i va plorar i jo em vaig sentir molt trist. Després de l'esglai em van encadenar gairebé sense poder moure'm. Feia molt sol i tenia molta calor i no havia aigua prop...I els vaig escoltar dir que anaven a tenir-me en observació o alguna cosa així, i que sóc un desagraït. No entenc gens.

Quinze mesos: Ja gens és igual. Viu en el terrat i m'assec molt sol. No se per quin la meva família ja no em vol. De vegades se'ls oblida que tinc fam i sed, i quan plou no tinc cap sostre per a acollir-me.

Setze mesos: Avui em van baixar del terrat. Em vaig posar molt content que em perdonessin, i donava salts de gust, i movia el rabito com mai. I a més em van a dur de passeig! Suma en el cotxe i espero a veure a on em duen, tinc moltes ganes de córrer i jugar amb la meva família. Parem, van obrir la porta i jo em vaig baixar feliç. Estàvem en la carretera, al costat d'un camp i vaig pensar que passaríem un dia estupend. No entenc per què van tancar la porta i es van anar. "Espereu-me!", els vaig cridar, "Us oblideu de mi!" Vaig córrer darrere del cotxe amb totes les meves forces, molt angoixat, anava veient que no podria arribar-los a, que no podia córrer més i el cotxe s'anava fent pequeñito. M'havien oblidat.

Disset mesos: He intentat trobar el camí per a tornar a casa i no ho he aconseguit. Estic perdut. De vegades em trobo amb gent bona que em mira trista i em dóna una mica de menjar. Jo els dono les gràcies amb la mirada, i els dic que voldria que m'adoptessin, que els prometo ser lleial com ningú...però només diuen "pobre perrito, s'ha d'haver perdut". I es van i em deixen només altra vegada.

Divuit mesos: És altre dia vaig passar per un col·legi i vaig veure a molts nens com els meus antics hermanitos. Em vaig acostar i un grup d'ells, rient, em va llançar una pluja de pedres, "a veure qui té millor puntería", deien. Una de les pedres em va donar en un ull i ja no veig amb ell. Dinou mesos: Ara ja no se m'acosta gairebé ningú, creo que és perquè ja no sóc un gos bonic. Estic molt flac, vaig perdre el meu ull, tinc alguna ferida d'algun gos més fort que em va mossegar quan intentava menjar i fa molt que ningú em raspalla el pèl. La gent no m'acaricia. Últimament el que abunden són els escobazos que em donen quan intento dormir un poc a l'ombra d'algun dels seus porxos.

Vint mesos: Gairebé no puc moure'm. Avui vaig intentar creuar el carrer per on passen cotxes i un em va atropellar. Encara que jo creo que estava en un lloc segur...i no oblidaré la mirada de satisfacció del conductor que fins as ladeó amb la condició de donar-me...Si m'hagués matat...però que va, només em va desllorigar el maluc i el dolor és horrible. Les meves potes del darrere no es movien, així que amb molta dificultat em vaig arrossegar cap a la vora del camí, on havia un poc d'herba. Duc deu dies sota el sol, la pluja i el fred, sense menjar. Ja no em puc moure gens, el dolor és insuportable. M'assec molt mal, quan va ploure es va fer un toll on jo estava i com no podia moure'm vaig estar mullat moltíssim temps, i creo que el meu pèl s'està caient. Alguna gent passa sense veure'm, uns altres em diuen "no t'acostis"...però si ni em puc moure! Ja gairebé estic inconscient, però una força estranya em va fer obrir els ulls. Una dona molt dolça em deia "pobra perrito, com t'han deixat". Al costat d'ella venia un senyor de bata blanca, que va començar a tocar-me i va dir "ho assec senyora, però això ja no té solució, és millor que deixi de sofrir". A la senyora se li van saltar les llàgrimes i va assentir, i com vaig poder, vaig moure el rabito agraint-li que m'ajudés a descansar. Vaig sentir una burxada de la injecció i em vaig dormir mentre ella m'acariciava el cap, pensant perquè vaig haver de néixer si ningú em volia.